- Que Mickael Jackson estigui mort. Aquest tio s'està forrant.
- Que a Alemanya no hi hagi límit de velocitat. I per què? Tanta pressa tenen aquesta gent?
- Que Keith Richards s'esnifés les cendres del seu pare. Recordem que acaba de fer 65 anys.
- Quan algú comença un discurs amb "Seré breu..." o totes les seves variants.
- Que un Dacia Logan sigui un cotxe com els altres però més barat.
- Que Mickael Jackson hagi estat mai viu.
- La història d'en Ricki Martin amb el gos, la nena i la mermelada. Llegenda urbana per excel·lència.
- Que Duran i Lleida tingués cabell en altres èpoques.
- Que Tiger Woods tingués 13 amants (!)
- Que els actors de sèries de televisió que se suposa que fan d'adolescents (Al Salir de Clase, Compañeros o aquesta que fan ara per Antena3) tinguin menys de 35 anys.
- Que Manuel Fraga, Santiago Carrillo i Juan Antonio Samaranch siguin vius. Els han anat substituïnt com fan els pares amb els hàmsters.
- Belén Esteban.
lunes, 28 de diciembre de 2009
jueves, 24 de diciembre de 2009
Bones idees que arriben des d'Àsia
Fa unes setmanes vaig veure per una televisió pública catalana*, una notícia curiosa que deia el següent: a alguns països d’Occident com la Xina o Corea del Sud, quan algun polític o alt encàrrec és condemnat per corrupció, no és estranyi que es suïcidi.
Es veu que ho fan perquè senten que han fallat en les seves obligacions. Bé, suposo jo. I ho han arribat a fer ministres.
A mi em sembla una idea brillant.
Ja sabem que pels orientals l’orgull és quelcom més elevat que per nosaltres.
Però el que realment m’interessa és el fet que es suïcidin per haver fallat en les seves obligacions.
Concretament per fer el contrari a les seves obligacions.
L’única condició que té dedicar-se a la política és que no ésser corrupte. Es pot tenir una ideologia o una altra, es pot tenir més habilitats dialèctiques o menys, es pot ser bona persona o no, fins i tot crec que es pot ser analfabet. Però si una persona decideix que vol que la política sigui una part de la seva vida, ha de ser conscient que pot arribar un moment en que tingui a la seva disposició béns que no són seus. I si algú ha de tenir a les seves mans els meus béns, i a més a més el puc votar, m'agradaria que fos de fiar. No cal que sigui amic meu, ni tan sols que em saludi pel carrer, ni tan sols demano que sàpiga qui sóc. Només li exigeixo que sigui de fiar.
De fet, des del meu punt de vista, un polític que estafa no és el mateix que qualsevol persona que estafa.
Si els que no ens dediquem a la política malversem fonts, fem tràfic d’influències, o venem les castanyes i els moniatos més cars o podrits, se’ns jutja només per no fer el que s’ha de fer.
Si ho fa un polític, evidentment és acusat del mateix. Però també se l’ha d’acusar de fer el que no havia de fer.
Ell tenia un contracte amb la societat, vulgui o no. I si no perquè es dedica a això.
Que vengui castanyes.
*Sí, crec que era TV3.
Es veu que ho fan perquè senten que han fallat en les seves obligacions. Bé, suposo jo. I ho han arribat a fer ministres.
A mi em sembla una idea brillant.
Ja sabem que pels orientals l’orgull és quelcom més elevat que per nosaltres.
Però el que realment m’interessa és el fet que es suïcidin per haver fallat en les seves obligacions.
Concretament per fer el contrari a les seves obligacions.
L’única condició que té dedicar-se a la política és que no ésser corrupte. Es pot tenir una ideologia o una altra, es pot tenir més habilitats dialèctiques o menys, es pot ser bona persona o no, fins i tot crec que es pot ser analfabet. Però si una persona decideix que vol que la política sigui una part de la seva vida, ha de ser conscient que pot arribar un moment en que tingui a la seva disposició béns que no són seus. I si algú ha de tenir a les seves mans els meus béns, i a més a més el puc votar, m'agradaria que fos de fiar. No cal que sigui amic meu, ni tan sols que em saludi pel carrer, ni tan sols demano que sàpiga qui sóc. Només li exigeixo que sigui de fiar.
De fet, des del meu punt de vista, un polític que estafa no és el mateix que qualsevol persona que estafa.
Si els que no ens dediquem a la política malversem fonts, fem tràfic d’influències, o venem les castanyes i els moniatos més cars o podrits, se’ns jutja només per no fer el que s’ha de fer.
Si ho fa un polític, evidentment és acusat del mateix. Però també se l’ha d’acusar de fer el que no havia de fer.
Ell tenia un contracte amb la societat, vulgui o no. I si no perquè es dedica a això.
Que vengui castanyes.
*Sí, crec que era TV3.
martes, 22 de diciembre de 2009
Programació en primícia
L’equip de redacció de La Relativitat de la Teoria ha aconseguit un acord històric amb les grans cadenes de televisió estatal.
Així, cada setmana podrem avançar-vos el que sortirà a alguns programes capdavanters de la televisió, un dia abans que s’emetin.
Comencem avui, i el programa que podreu començar a degustar un dia abans que tothom és Buenafuente (BFN), de laSexta.
Buenafuente 23-12-2009
Entra Berto.
Berto: Hola tito, ayer leí en la revista Lecturas algo curioso: preguntaban a sus lectores (que son lectores de Lecturas, vaya) qué era lo más “freak” que habían hecho. ¿Tú qué es lo más "freak" que has hecho?
Andreu: Yo una vez le dije a una persona que después del Sapiens Sapiens existía otra especie humana formada únicamente por Albert Einstein y por mi... ¡y me creió!
(el público convenientemente drogado se ríe un poco)
Berto: ¿Y con eso te la conseguiste follar?
(el público convenientemente drogado se ríe mucho)
Andreu: No he dicho que fuera una chica...
Berto: ¡Yo tampoco!
(el público convenientemente drogado se descojona).
Berto: Pero... ¿te la follaste?
Andreu: Sabes que siempre consigo lo que me propongo...
Berto: ¿Y quién era esa persona?
Andreu: ...
Joan Eloi: O sea que... ¿no hay ninguna especie después del Sapiens Sapiens?
(Júbilo total entre el público, cae algún tanga lanzado por espectadoras, el programa alcanza un pico de audiencia: 2.7%)
Així, cada setmana podrem avançar-vos el que sortirà a alguns programes capdavanters de la televisió, un dia abans que s’emetin.
Comencem avui, i el programa que podreu començar a degustar un dia abans que tothom és Buenafuente (BFN), de laSexta.
Buenafuente 23-12-2009
Entra Berto.
Berto: Hola tito, ayer leí en la revista Lecturas algo curioso: preguntaban a sus lectores (que son lectores de Lecturas, vaya) qué era lo más “freak” que habían hecho. ¿Tú qué es lo más "freak" que has hecho?
Andreu: Yo una vez le dije a una persona que después del Sapiens Sapiens existía otra especie humana formada únicamente por Albert Einstein y por mi... ¡y me creió!
(el público convenientemente drogado se ríe un poco)
Berto: ¿Y con eso te la conseguiste follar?
(el público convenientemente drogado se ríe mucho)
Andreu: No he dicho que fuera una chica...
Berto: ¡Yo tampoco!
(el público convenientemente drogado se descojona).
Berto: Pero... ¿te la follaste?
Andreu: Sabes que siempre consigo lo que me propongo...
Berto: ¿Y quién era esa persona?
Andreu: ...
Joan Eloi: O sea que... ¿no hay ninguna especie después del Sapiens Sapiens?
(Júbilo total entre el público, cae algún tanga lanzado por espectadoras, el programa alcanza un pico de audiencia: 2.7%)
lunes, 21 de diciembre de 2009
Promesa no electoral.
Si em toca la Grossa de Nadal 4 anys seguits, compraré Telecinco i programarem només documentals i anuncis de ganivets que ho tallen tot. 24 hores al dia.
(Aplaudiments)
(Aplaudiments)
La invalidesa del Cristianisme avui en dia.
El primer que cal remarcar és que la fi del model religiós cristià també implica la de qualsevol religió de caire messiànic: tota aquella religió que asseguri l’existència d’un (o més d’un) déu totpoderós; i que prometi una salvació eterna a l’home, en el cas que aquest compleixi unes condicions concretes. Ens centrarem però en invalidar els dogmes cristians per un sol motiu: és la religió majoritària del món occidentalitzat (el primer món), i per sort o per desgràcia, jo he nascut i visc en aquest món.
1.- DE COM EL CRISTIANISME HA DEIXAT DE TENIR VALIDESA: EL SEGLE XX.
La religió cristiana té avui dia 2009 anys, alguns més o alguns menys. Va patir una gran repressió fins que l’Imperi Romà la va adoptar com a pròpia. Des de llavors ha desenvolupat unes creences, uns dogmes, que els diferents estaments eclesiàstics s’han encarregat de difondre i els fidels d’arreu del món s’han encarregat de creure. D’això avui dia en diem marketing.
Per tal que la religió cristiana fos creïble, era i és indispensable que Déu, el poderós, el jutge, el creador de totes les coses inclosos el bé i el mal, fos i sigui molt més fort que la humanitat, i ja no cal dir-ho, que sigui també molt més fort que l’home com a individu.
Com es fa per què no hi hagi cap dubte que Déu és infinitament més fort que l’home? Se li atribueix la potestat de crear i destruir vida.
A part d’això, se li atorguen alguns poders més: ell s’ha creat a ell mateix, és infinit (en l’espai i el temps), és bo, multiplica pans i peixos, etc.
D’això avui dia en diem marketing avançat.
D’acord. Si al segle I, o al segle VII, o al segle XIII, a qualsevol individu se li inculca això, el resultat és evident: respecte total envers Déu, ningú es planteja (ni s’ha de plantejar) plantar-li cara ni ofendre’l. Déu és infinitament superior a tota la humanitat junta, i ni en parlem de l’home com a individu.
Què passa? Que el segle XX li fa molt mal al cristianisme. Avui en dia hi ha certes tècniques que permeten la mutació (creació de vida), i d’altres tècniques que permeten l’avortament (destrucció de vida).
La ciència, la tècnica, diguin-li com vulguin, ha fet que la humanitat com a conjunt es posi a una alçada semblant a Déu. No som infinits, segurament. No som al cent per cent i purament bons, és molt probable.
Però ens movem ràpid, per aire, per mar, per terra, o de manera no visible: per internet, per televisió.
La humanitat avui dia li ha perdut el respecte a Déu, i el model cristià és indubtablement sobrer i amb data de caducitat: és ferit de mort.
La gent cada cop dóna menys gràcies a Déu al matí quan s’aixeca: es donen les gràcies al Barça, o al banc per concedir-nos crèdits. Segurament són placebos, sí. Però no pas més que la religió.
2.- DE COM PODEM ESTAR SEGURS QUE EL CRISTIANISME ÉS MORT.
Això és molt més fàcil de demostrar.
El component de la fe era el que sustentava el cristianisme fins fa molt poc. M’explico: si els fidels creuen cegament en quelcom, és molt més fàcil la feina de l’Església. No hi entra la racionalitat enlloc: s’hi creu perquè sí, sense que ningú t’hagi de demostrar res, sense que ningú t’hagi de convèncer.
Doncs, bé. Fa uns mesos vaig veure un anunci de l’Església per televisió (marketing a la desesperada). No recordo exactament què deia, ni a qui es referia, ni si era només dirigit a Espanya o no.
Però aquests són detalls insignificants.
Només pel fet que l’Església es mobilitzi, tingui la necessitat de vendre’s, podem assegurar que ha perdut tota la força; és a l’alçada de qualsevol cosa que es pugui anunciar per televisió: màquines d’afaitar o compreses voladores.
És a dir: quelcom que pots adquirir, però que ja no és indispensable.
1.- DE COM EL CRISTIANISME HA DEIXAT DE TENIR VALIDESA: EL SEGLE XX.
La religió cristiana té avui dia 2009 anys, alguns més o alguns menys. Va patir una gran repressió fins que l’Imperi Romà la va adoptar com a pròpia. Des de llavors ha desenvolupat unes creences, uns dogmes, que els diferents estaments eclesiàstics s’han encarregat de difondre i els fidels d’arreu del món s’han encarregat de creure. D’això avui dia en diem marketing.
Per tal que la religió cristiana fos creïble, era i és indispensable que Déu, el poderós, el jutge, el creador de totes les coses inclosos el bé i el mal, fos i sigui molt més fort que la humanitat, i ja no cal dir-ho, que sigui també molt més fort que l’home com a individu.
Com es fa per què no hi hagi cap dubte que Déu és infinitament més fort que l’home? Se li atribueix la potestat de crear i destruir vida.
A part d’això, se li atorguen alguns poders més: ell s’ha creat a ell mateix, és infinit (en l’espai i el temps), és bo, multiplica pans i peixos, etc.
D’això avui dia en diem marketing avançat.
D’acord. Si al segle I, o al segle VII, o al segle XIII, a qualsevol individu se li inculca això, el resultat és evident: respecte total envers Déu, ningú es planteja (ni s’ha de plantejar) plantar-li cara ni ofendre’l. Déu és infinitament superior a tota la humanitat junta, i ni en parlem de l’home com a individu.
Què passa? Que el segle XX li fa molt mal al cristianisme. Avui en dia hi ha certes tècniques que permeten la mutació (creació de vida), i d’altres tècniques que permeten l’avortament (destrucció de vida).
La ciència, la tècnica, diguin-li com vulguin, ha fet que la humanitat com a conjunt es posi a una alçada semblant a Déu. No som infinits, segurament. No som al cent per cent i purament bons, és molt probable.
Però ens movem ràpid, per aire, per mar, per terra, o de manera no visible: per internet, per televisió.
La humanitat avui dia li ha perdut el respecte a Déu, i el model cristià és indubtablement sobrer i amb data de caducitat: és ferit de mort.
La gent cada cop dóna menys gràcies a Déu al matí quan s’aixeca: es donen les gràcies al Barça, o al banc per concedir-nos crèdits. Segurament són placebos, sí. Però no pas més que la religió.
2.- DE COM PODEM ESTAR SEGURS QUE EL CRISTIANISME ÉS MORT.
Això és molt més fàcil de demostrar.
El component de la fe era el que sustentava el cristianisme fins fa molt poc. M’explico: si els fidels creuen cegament en quelcom, és molt més fàcil la feina de l’Església. No hi entra la racionalitat enlloc: s’hi creu perquè sí, sense que ningú t’hagi de demostrar res, sense que ningú t’hagi de convèncer.
Doncs, bé. Fa uns mesos vaig veure un anunci de l’Església per televisió (marketing a la desesperada). No recordo exactament què deia, ni a qui es referia, ni si era només dirigit a Espanya o no.
Però aquests són detalls insignificants.
Només pel fet que l’Església es mobilitzi, tingui la necessitat de vendre’s, podem assegurar que ha perdut tota la força; és a l’alçada de qualsevol cosa que es pugui anunciar per televisió: màquines d’afaitar o compreses voladores.
És a dir: quelcom que pots adquirir, però que ja no és indispensable.
Sóc blogger
Després de Facebook, de MSN i d’alguna altra compta a la part fosca d’internet que també vaig obrir quan era adolescent , avui m’he fet un Blog. Si més endavant em faig Twitter, definitivament sabré que sóc un mediocre.
Per començar, un text sobre Charles Bukowski que vaig escriure i va publicar la revista La Farga el mes passat, que tampoc és qüestió de cansar-se de bon principi.
Salut, que diuen.
Per començar, un text sobre Charles Bukowski que vaig escriure i va publicar la revista La Farga el mes passat, que tampoc és qüestió de cansar-se de bon principi.
Salut, que diuen.
CHARLES BUKOWSKI I EL PODER DEL NIHILISME
Amb Charles Bukowski (Andernach, 1920 - Los Ángeles, 1994) s’esdevé un cas únic: l’escriptor que beu queda quasi del tot eclipsat per l’alcohòlic que escriu.
Autor de més de cinquanta llibres, Bukowski té un estil completament personal; tot i que innegablement influït per la literatura de John Fante, a qui escriuria el pròleg de Ask de Dust (Pregúntale al Polvo, en versió espanyola).
Aquest estil de Bukowski se sustenta en la cruesa dels seus relats, molt sovint basats en experiències personals (que l’autor no es preocupa de dissimular en cap moment). Per a aquestes aparicions autobiogràfiques, Bukowski fa servir el seu alter ego Henry Hank Chinaski.
La poesia de Bukowski és barroera, sòrdida, visceral... fins i tot quan parla d’amor. Hi és present sempre un sentit de l’humor inherent en l’autor, àcid i que denota un cert menfotisme. Bukowski dóna a entendre sovint que escriure no és res més que una via d’escapament per a ell; que a ell el que li agrada realment és ser a l’hipòdrom apostant pel seu cavall preferit, o emborratxant-se al bar més fosc que trobi.
És aquí doncs, on apareix una de les característiques diferencials de Bukowski: si bé quasi tots els escriptors parlen de treball, esforç o tenacitat a l’hora de referir-se a la seva feina; Bukowski deixa que el seu geni creatiu faci la feina.
És considerat una figura preponderant del “realisme brut” nord-americà, ja que el seu món literari reflexa de manera fidedigna la decadència del que Bukowski veia al seu país i a la seva ciutat.
L’alcohol és sempre present i molt sovint protagonista en els seus relats, Bukowski no es penedia de beure, ni tenia intenció de deixar de fer-ho.
La prostitució, els rodamóns, la poesia o les dones de la seva vida són altres temes que Bukowski va explotar amb assiduïtat.
Des d’un punt de vista personal, el que més admiro de Charles Bukowski és la conseqüència que va tenir en vida: allunyat d’ambients literaris que devia considerar excessivament pedants i auto-complaents, va dedicar-se a escriure (i a beure); i gràcies a això disposem avui dia d’una literatura provocativa, rica i plena de matisos.
Us en deixo un poema de mostra:
A la puta que se llevó mis poemas
Autor de més de cinquanta llibres, Bukowski té un estil completament personal; tot i que innegablement influït per la literatura de John Fante, a qui escriuria el pròleg de Ask de Dust (Pregúntale al Polvo, en versió espanyola).
Aquest estil de Bukowski se sustenta en la cruesa dels seus relats, molt sovint basats en experiències personals (que l’autor no es preocupa de dissimular en cap moment). Per a aquestes aparicions autobiogràfiques, Bukowski fa servir el seu alter ego Henry Hank Chinaski.
La poesia de Bukowski és barroera, sòrdida, visceral... fins i tot quan parla d’amor. Hi és present sempre un sentit de l’humor inherent en l’autor, àcid i que denota un cert menfotisme. Bukowski dóna a entendre sovint que escriure no és res més que una via d’escapament per a ell; que a ell el que li agrada realment és ser a l’hipòdrom apostant pel seu cavall preferit, o emborratxant-se al bar més fosc que trobi.
És aquí doncs, on apareix una de les característiques diferencials de Bukowski: si bé quasi tots els escriptors parlen de treball, esforç o tenacitat a l’hora de referir-se a la seva feina; Bukowski deixa que el seu geni creatiu faci la feina.
És considerat una figura preponderant del “realisme brut” nord-americà, ja que el seu món literari reflexa de manera fidedigna la decadència del que Bukowski veia al seu país i a la seva ciutat.
L’alcohol és sempre present i molt sovint protagonista en els seus relats, Bukowski no es penedia de beure, ni tenia intenció de deixar de fer-ho.
La prostitució, els rodamóns, la poesia o les dones de la seva vida són altres temes que Bukowski va explotar amb assiduïtat.
Des d’un punt de vista personal, el que més admiro de Charles Bukowski és la conseqüència que va tenir en vida: allunyat d’ambients literaris que devia considerar excessivament pedants i auto-complaents, va dedicar-se a escriure (i a beure); i gràcies a això disposem avui dia d’una literatura provocativa, rica i plena de matisos.
Us en deixo un poema de mostra:
A la puta que se llevó mis poemas
Algunos dicen que debemos eliminar del poema
los remordimientos personales,
permanecer abstractos, hay cierta razón en esto, pero
¡POR DIOS!
¡Doce poemas perdidos y no tengo copias!
¡Y también te llevaste mis cuadros, los mejores!
¡Es intolerable!
¿Tratas de joderme como a los demás?
¿Por qué no te llevaste mejor mi dinero?
Usualmente lo sacan de los dormitorios y de los pantalones borrachos y
enfermos en el rincón.
La próxima vez llévate mi brazo izquierdo o un billete de 50,
pero no mis poemas.
No soy Shakespeare
pero puede ser que algún día ya no escriba más,
abstractos o de los otros.
Siempre habrá dinero y putas y borrachos
hasta que caiga la última bomba,
pero como dijo Dios,
cruzándose de piernas:
veo que he creado muchos poetas pero no mucha poesía.
C. Bukowski
C. Bukowski
PD: a l'article de la Farga vaig posar de títol "A la que se llevó mis poemas" per evitar angines de pit.
PD2: demà més i millor.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
