jueves, 28 de enero de 2010

Reflexiones inútiles (II)

Mi amigo el Corto es un gran defensor de las comparaciones. Siempre está pensado una nueva metáfora con la que sorprenderme.
Me dijo ayer:
¿Sabes cuando estás jugando al Tetris, y tienes toda la pantalla ocupada, menos uno de los lados? Es una estrategia muy utilizada en el Tetris. Creo que es la única estrategia que contempla jugar al Tetris: has dejado el espacio justo para la pieza larga y recta (todos sabemos cuál es esa pieza).
Es esta jugada:

Entonces esperas a que te salga la pieza larga y recta. Es perfecta para completar tu jugada, vas a hacer muchos puntos. La pieza larga y recta tarda en llegar. Pero no es problema: vas haciendo más grande el montón, y así, solo necesitas más piezas largas y rectas.
Finalmente, llega la pieza esperada. Pero sucede algo: te equivocas, y no la colocas verticalmente, sino horizontal. Has tapado el pequeño hueco que tenías, la has jodido bien jodida. Tienes que volver a empezar.


Yo no sabía dónde quería ir a parar mi amigo el Corto, hasta que me dijo:

Pues a esta jugada del tetris, yo la llamo Fenómeno Bojan Krkic. Se le estaba esperando des de hacía tiempo. Tenía que solucionar problemas, nos iba a dar puntos. Pero al final, no hace más que estorbar y ponerse en medio.

Actituds odioses: El Pessimisme.



Puntualitzem: distingeixo més d'un tipus de pessimisme. De fet, m'he permès la llicència d'inventar-me una petita llista amb les classes de pessimismes que conec més o menys d'aprop. Això és el meu bloc i puc inventar-me coses. Concretament són aquests:

El pessimisme còmode: aquell s'utilitza sota el pretext de: "si t'esperes el pitjor, tot el que vingui et serà positiu". És una manera covarda d'actuar, i no estic segur que funcioni. Però no m'afecta directament, en principi.

El pessimisme il·lustrat. Umberto Eco se'n declara simpatitzant:

Soy un pesimista ilustrado. Soy, por así decirlo, un ilustrado que ha aprendido la lección de Hobbes, de De Maistre, de Maquiavelo y de Marx. Me parece, además, que la postura pesimista se adecua más al hombre ilustrado que la postura optimista. El optimista siempre implica ciertas dosis de entusiasmo, y el hombre ilustrado no debería ser entusiasta. Y son también los optimistas los que creen que la historia es efectivamente un drama, pero un drama con final feliz. Sólo sé que la historia es una drama, pero no sé, porque no puedo saberlo, que es un drama con final feliz.
(...)
No digo que los optimistas sean siempre fatuos, pero los fatuos son siempre optimistas. No logro separar en mi mente la ciega confianza en la providencia histórica o teológica de la vanidad de quien cree que es el centro del mundo y que todo sucederá por indicación suya. Respeto y aprecio, en cambio, al que actúa bien sin pedir garantías de que el mundo mejore y sin esperar, no digo premios ni siquiera confirmaciones. Sólo el buen pesimista está en condiciones de actuar con la mente despejada, con la voluntad decidida, con sentimiento de humildad y plena entrega a su deber.


Eco el defineix com un acto de sana austeridad tras tantas orgías de optimismo, un prudente rechazo a participar en el banquete de los retóricos siempre festivos.

A paso de Cangrejo, U. Eco 2007.

És fàcil trobar un referent espanyol del pessimisme il·lustrat: Joaquín Sabina. Aquest home és pessimisme en estat pur, tot ell traspua desengany. Les seves lletres parlen d'amors infeliços, de relacions trencades, de vides perdudes... fins i tot en el seu nou disc canta una cançó dedicada a Praga, la ciutat més bella i alhora trista que conec; i per rematar-ho, és seguidor de l'Atlètic de Madrid (l'equip amb més mala sort de la història, comprovat científicament). Crec que plouen tempestes allà on va Joaquín Sabina, i de tans refredats se li ha quedat aquesta veu.

No tinc res contra aquest pessimisme (què cony li haig d'explicar jo, a Umberto Eco?).

El pessimisme de militància. A aquesta actitut es refereix el títol.
Efectivament, els seus practicants en són, a més, militants. Es tracta de tota aquesta gent que es queixa com a modus vivendi. Ho heu sentit molts cops: "vinc del súper i les llimones s'han apujat 3 cèntims"; "m'han fet esperar tres quarts d'hora a la consulta del dentista"; "el paviment cada dia està pitjor, una mica més i caic"... I tot amanit amb expressions apocalíptiques, de l'estil: "No sé on anirem a parar".
No se'ls pot animar, no es creuen mai que tot surtirà bé. Viuen de la queixa, 24 hores al dia.

martes, 26 de enero de 2010

Una mica de política (barata).

En la meva curta vida, sempre havia considerat l'independentisme català com un moviment que procedia de les classes mitjanes i baixes. O si més no, que no procedia quasi mai de la burgesia catalana (aquells que s'aixequen a les 12 del matí i miren al diari com està la borsa), a qui més o menys entendre's amb Espanya no li semblava malament.
L'independentisme quedava relegat a joves revolucionaris, amb ideals més aviat marxistes o anarquistes, o a nostàlgics republicans.
Era un moviment amb una certa força, amb una certa presència en els mitjans i en el dia a dia; i també tenia una representació parlamentària. Però semblava encallat en una conversa tipus:

Jove amb barretina: "Si Catalunya fos independent no pagaríem peatges i els nostres diners serien per invertir aquí".

Senyor sense barretina: "I el Barça a quina lliga jugaria?"

I així durant anys. O jo ho tenia entès així, vaja.

Últimament sembla que aquesta ideologia ha derivat cap a cantons ben diferents.
Els referents de l'independentisme actual no provenen de les classes baixes, ni les volen representar. Joan Laporta, Salvador Sostres i sobretot, Xavier Sala-Martín, tenen pensaments liberals, políticament i econòmicament parlant. He sentit dir a Sala-Martín que la dreta li toca la bragueta (restriccions en el sexe) i que l'esquerra li toca la butxaca (restriccions en l'economia).
Són idees clarament influïdes pel model nord-americà, res a veure amb el tantes vegades repetit "Independència i Socialisme". S'ha acabat el bròquil: "Independència i Capitalisme (salvatge)".
Aquest nou perfil independentista té una doble lectura:
Per una banda, es perd definitivament el romanticisme del catalanisme progressista. Laporta i companyia deuen pensar que això només ens ha servit perquè a la resta del món ens vegin com uns catalanets sense empenta, com un país petit que no creixerà mai.
Per altra banda, mal que pesi a molts, l'independentisme sembla que ha passat a estar en mans d'aquells que tenen el capital, d'aquells que tenen les influències, dels peixos grossos en definitiva. I només quan les idees cauen en mans d'aquests, poden realment convertir-se en realitat.

PD: només és una opinió, a mi tot el que sigui fora de Salt m'importa menys que les nòvies d'en Paquirrín.

martes, 19 de enero de 2010

Lapsus Linguae.

Els lapsus linguae són un fenomen que em diverteix i m'inquieta a parts iguals des de fa temps.



Em diverteixen sobretot les reaccions d'aquells interlocutors que els cometen. Quan a algú se li escapa un lapsus linguae poden passar dues coses: que ni se n'adoni i continuï parlant; o que pari sobtadament de parlar i tiri mentalment enrere, com preguntant-se: "què cony he dit jo ara?".

Alguns dels lapsus linguaes més cèlebres que he sentit són aquests:

Espágarros per Espárragos.
Sor Pusuesto per Por Supuesto.
Hasta Güelo per Hasta Luego.
Andreu Fuenabuente per Andreu Buenafuente.
Un Faix a la Roca per un Roc a la Faixa.
Passa'm la Xumilla per Passa'm la Motxilla.
Filofosia per Filosofia.

I el meu preferit, per redundant:
Salpus Linguae per Lapsus Linguae.

Freud relacionava els lapsus linguae (juntament amb els lapsus calami, errors a l'escriure; i els lapsus memoriae, errors al recordar) amb l'aflorament de la repressió. La repressió neix a partir de l'estrés, l'ansietat o la falta d'atenció.



I tot això està lligat sens dubte amb el món de l'inconscient. El sexe (o la falta de sexe) és un recurs que utilitza Freud; i és força adequat amb lapsus com el de Zapatero (va dir "follar" en un discurs sense que vingués a compte).

Ah, els lapsus linguae, formeu part dels petits detalls que m'ajuden a aixecar-me cada matí i pensar que la vida té sentit...

lunes, 18 de enero de 2010

Reflexiones inútiles

El otro día mi amigo el Largo me dijo que hace muy poco había descubierto algo. No es que el Largo hubiese descubierto algo novedoso para el mundo, sino que había llegado a una conclusión que hasta entonces él (solo él) no conocía. Me dijo que había concluído que la función del agua que hay en los retretes, era que al miccionar no se mojase el exterior del retrete. "Fíjate, si meas en lo que es sólido, el meado rebota. En cambio, si lo haces en el charquito, no", me dijo mi amigo el Largo.

Me pareció lo más sabio que había escuchado en mucho tiempo.

Una mica de teatre.

Quan jo feia 5è de primària vam anar amb la classe a tocar la flauta al teatre de Salt. Aquest diumenge, sobre el mateix escenari on jo desafinava fa deu anys amb la flauta dolça, hi va actuar Josep Maria Flotats amb l'obra "El encuentro de Descartes con Pascal joven". No l'havia vist mai actuar, i em va deixar una bona impressió.

Els dos més grans filòsofs del segle XVII només van coincidir una vegada. Va ser al convent dels Mínims, a París, el 1647. Van parlar durant hores, però cap dels dos va deixar res escrit d'aquell diàleg.
Això permet a l'autor del text, Jean-Claude Brisville, imaginar com va ser aquella conversa, i desenvolupar a partir d'aquí un diàleg viu, amb pujades i baixades de to, entre dos personatges completament diferents.

Descartes tenia llavors 51 anys, havia escrit ja tot el gruix de la seva obra; i es disposava a marxar cap a Suècia, on l'esperava la reina Cristina, que l'havia contractat perquè li fes classes personalment.
Pascal (interpretat per Albert Triola), en canvi, tenia 24 anys i ja era considerat una figura preponderant dins la ciència i el pensament de l'època. Havia creat una màquina aritmètica sense precedents. No obstant, estava passant per una profunda crisi de valors: es creu que tenia aparicions divines i havia decidit deixar la ciència i la investigació per apropar-se a Déu i salvar la seva ànima.


L'obra recrea fidelment aquests dos estats emocionals oposats, i confronta també els diferents punts de vista que tenien Descartes i Pascal, que no coincidien en gaires temes.

Per trobar-hi algun aspecte negatiu, hi vaig trobar a faltar una mica més de discussió en la teoria del Buit. Tenia entès que Pascal havia formulat una teoria sobre el Buit molt innovadora, i que Descarte l'havia arribat a valorar així: "Pascal té molts buits al cervell". El tema es tracta de passada i sense aprofundir.
A més, en l'obra es fan servir alguns clixés i tòpics de l'obra de Descartes una mica massa alegrement; i crec que s'exagera en la personalitat depressiva de Pascal.

Tot i això, és força recomenable i no es fa gens pesada.

domingo, 17 de enero de 2010

La (in)coherència del poder



Els personatges públics, aquells que estan exposats als focus mediàtics, han de fer front a uns quants factors externs que els anònims no tenim en compte en el nostre dia a dia. Em refereixo a personatges públics més o menys “seriosos”: polítics, periodistes, grans empresaris o gent vinculada a l’esport.

Aquestes persones tenen l’obligació de ser (o semblar) coherents, de mesurar les seves paraules i han de fer front al pas del temps amb la major dignitat que siguin capaços. Aquest últim factor és només aplicable a aquells que pretenguin tenir una carrera pública de llarg recorregut, i va molt lligat amb el primer ítem al que m’he referit: la coherència.

Tots sabem que Josep Piqué primer era comunista i va acabar al PP, que Jiménez Losantos, tres quarts del mateix, i que Figo jugava amb el Barça i se’n va anar al Madrid. Els principis són quelcom molt relatiu, i de fet ningú obliga a ningú a tenir-ne uns d’estipulats. Però és una qualitat, la de tenir principis (siguin quins siguin) que valoro especialment.

Pel que fa al desgast que provoca el pas del temps (sobretot quan ets en el punt de mira dels mitjans), hi ha dues maneres d’actuar. La primera, i més freqüent, és agafar-se tan fort com sigui possible al càrrec, forçar la continuïtat. La política és plena d’exemples de personatges que han allargat la seva estada al poder fins a límits surrealistes. La segona, i molt més meritòria, és tenir clar que, quan s’ha desenvolupat una tasca amb èxit i es considera que s’ha acabat el teu torn, el millor és plegar. No per cansament, sinó per principis.

En aquest sentit, destaca per sobre les altres la figura de Pep Guardiola. L’entrenador del Barça s’ha convertit en un tema recurrent per la premsa: cada dia apareixen articles en els diaris catalans analitzant perquè ha dit A i perquè no ha dit B. Se li valora la capacitat de treball, el sentit del col•lectiu, la intel•ligència tàctica, la humilitat obsessiva que demostra... Però m’agradaria destacar també una qualitat que potser queda enterrada per totes aquestes altres: la conseqüència, el fet d’afrontar el pas del temps amb la màxima coherència i sentit comú.

Estar en la primera línia de foc, on Guardiola es troba des de fa un any i mig, desgasta a tothom. Perds hores, amics i cabells.

És per això que cada cop tinc més clar que arribarà un moment en què Pep Guardiola anunciarà que deixa l’elit, que se’n va a entrenar alevins. Perquè és conseqüent, perquè té les regnes de la seva carrera i la paella pel mànec.

I tan de bo m’equivoqui.

martes, 12 de enero de 2010

Gent que ja cansa.

El món (mediàtic) és ple de persones que només de veure-les, em provoquen fatiga. No és odi, ni sóc esquizofrènic, només estic cansat de sentir les mateixes persones dient coses semblants durant anys.
No em refereixo a Belén Esteban o a Matías Prats, sinó a personatges públics que s’han guanyat un reconeixement, una fama (i un sou) a còpia d’alliçonar-nos.
Gurús de pacotilla, falsos moralitzadors, gent que ja cansa.

En faré una petita llista, que podeu completar al vostre gust.

Gerard Quintana. Les seves cançons són plenes de psicologia barata, de consells de parvulari. “Descobreix-te”, “pren el camí”, “escolta-ho al vent”, “obre els ulls al món”... Gerard, ets la persona ideal per presentar un Tarot a TV Girona a les quatre de la matinada.

Espertac Peran. Un cas una mica especial, cal parlar-ne en profunditat. No és que doni consells constantment, sinó que té una actitud de “mira que sóc collonut”. A més, va d’abanderat del català correcte. Per exemple, connecten amb ell, que és a qualsevol ciutat catalana (no sé què hi fa exactament), i comença la connexió amb un: “Ei, Xavi, què hem de fer?”. Que vols dir, què hem de fer? Presentar el trànsit és el que has de fer. No és tan difícil dir “hola, som a Igualada amb en Jaume, que fa trenta anys que treballa de pagès i a estones lliures fa figuretes amb plastilina”.

Michael Moore. Un documental de denúncia per cada tema candent de la societat. No sóc expert en cinema (ni en gaire res), però em refereixo a la temàtica dels seus films. No cal que ens guiï, que ens digui el que està bé i el que no.

Salvador Sostres. Aquest crec que no hi és tot. Té un bloc, si algun cop voleu llegir exabruptes separats per punts i comes, podeu visitar-lo.

lunes, 11 de enero de 2010

Motius per estar orgullosos de ser de Salt.

Salt és una Vila enganxada a Girona.
Som uns 30.000 habitants en uns 6 quilòmetres quadrats, i per més detalls geopolítics, la Viquipèdia.

Molts habitants de Girona, sobretot els de Girona Profunda (G.P), no trepitjarien Salt ni que els diguessin que hi regalen polos Lacoste. Diuen que "només hi ha moros i negres" i que no s'hi pot anar pel carrer més tard de les 5 de la tarda perquè "no t'hi sents segur". M'estalviaré els insults perquè m'han dit que per aquest blog s'hi passa gent de totes les edats -i de totes les races, credos i estaments socials (és un blog universal)-.

De fet, molts ex-saltencs han marxat del poble i han anat a viure a pobles com Fornells, Riudellots, o a barris residencials de Girona. Els impacta sortir de casa seva i veure 4 nois d'origen africà a cada cantonada. Prefereixen sortir de casa i no veure ningú. I que ningú els vegi. Que no hi hagi ningú al carrer, ni als carrers dels voltants. Diuen que així es senten segurs. Jo em pregunto: de què s'amaguen? Trafiquen amb òrgans? Amb armes? Però aquest no és el tema d'avui.

Doncs bé, crec que encara en som uns quants que preferim viure a Salt, que triem viure a Salt, que no ens n'avergonyim.
Aquí va una petita llista d'alguns motius que justifiquen aquest orgull saltenc. N'hi ha molts més, però per començar exposaré aquests:

- El Teatre de Salt. És un teatre jove, amb vida, s'hi fan bona part de les obres de Temporada Alta (les que no ens hi caben les fan al Municipal de Girona).

- Per Salt no hi passa l'AVE (en principi) . Res d'obres inoportunes, de rotondes que no són rotondes, de carrers foradats, de veure'n un que treballa i set que s'ho miren.

- Adrià Puntí. Ara Josep Puntí. El més gran geni incomprès de la música catalana. És del Veïnat, també cal dir-ho.

- Les Deveses de Salt. No confondre amb la Devesa de Girona (el parc amb més drogoaddictes per metre quadrat del món).

- Les cases de l'Onyar. Potser aquí em confonc.

sábado, 2 de enero de 2010

Coses que em fan emprenyar (I)

Hi ha moltes coses que fan que vulgui sortir al carrer amb una escopeta, però de bon rotllo.
Però avui em centraré només en una: Gol TV.

Avui ha estat la tercera o quarta vegada que vaig a un bar i la imatge de Gol TV va tres setmanes més tard que la veu.
Quan dic tres setmanes vull dir deu segons, i deu segons en futbol és una eternitat: passen moltes coses.
I quan això passa, la gent s’indigna molt. Es queixen a l’amo del bar, s’aixequen, es caguen en tot… És molt fàcil enfadar-se quan el locutor diu “gol de Pedro” i tu veus en Valdés que treu de porteria.
Molta gent veu nens treballant 20 hores diàries i no s’indigna tan com quan la imatge de la televisió va abans que la veu. Són coses del segle XXI que no entrarem a valorar (de moment).

Gol TV és una televisió nova. És d’en Jaume Roures, aquell home que també paga a en Woody Allen perquè faci pamflets de propaganda de Barcelona (alguns entesos en cinema també en diuen “pel•lícules”, ho respecto).

De Roures en sé algunes coses: que treballava a TV3 des dels inicis, que té una casa a Ullà, que és l’amo de laSexta i del diari Público, que té més calers que el tío Gilito i els drets televisius de tot el que passa a la Terra i a part de la Lluna, i que no té assessor d’imatge (suposo que no el necessita).



Quan va crear laSexta em va semblar que era un projecte que, et pot agradar més o menys, però és atrevit. Programar Padre de Familia al migdia és atrevit, tenir una bona plantilla d’humoristes està bé, que l’home del temps expliqui acudits és curiós.

Fa cosa d’un any i mig vaig començar a sentir que Roures prometia partits de futbol a un euro. Collonut, Jaume, tens unes idees fantàstiques.
Després vaig saber que eren exactament 15 euros al mes, i tota la història de la TDT de pagament que tots sabeu (si no, a aquesta pàgina web hi ha informació).
Quinze euros al mes no és el mateix que un euro per partit, t’ho han de venir a instal•lar i el Canal + Liga té quasi la mateixa oferta. A més, una televisió d’aquestes característiques està pensada per les dues hores que dura un partit del Barça, del Madrid o del Sevilla. Les altres vint-i-dues hores s’han d’emplenar amb partits de la lliga de l’Uzbekistan.
Però és barat i té els drets de molts partits. No està malament, Jaume.

Llavors, va començar la Lliga i això de Gol TV anava tard. Però mitja paciència.
En el fons, a mi el que em passa és que tinc una mica de Francesc Pujols: això que els catalans dominem el món em dóna morbo. I Roures era el meu candidat.

Però, diguem-ho clar, això de Gol TV és una merda grossa com la torre Agbar.

I el lema és “Esto si que es fútbol”.
Doncs no, Jaume, això no sé què és, però de tot menys futbol.