Després de Facebook, de MSN i d’alguna altra compta a la part fosca d’internet que també vaig obrir quan era adolescent , avui m’he fet un Blog. Si més endavant em faig Twitter, definitivament sabré que sóc un mediocre.
Per començar, un text sobre Charles Bukowski que vaig escriure i va publicar la revista La Farga el mes passat, que tampoc és qüestió de cansar-se de bon principi.
Salut, que diuen.
Per començar, un text sobre Charles Bukowski que vaig escriure i va publicar la revista La Farga el mes passat, que tampoc és qüestió de cansar-se de bon principi.
Salut, que diuen.
CHARLES BUKOWSKI I EL PODER DEL NIHILISME
Amb Charles Bukowski (Andernach, 1920 - Los Ángeles, 1994) s’esdevé un cas únic: l’escriptor que beu queda quasi del tot eclipsat per l’alcohòlic que escriu.
Autor de més de cinquanta llibres, Bukowski té un estil completament personal; tot i que innegablement influït per la literatura de John Fante, a qui escriuria el pròleg de Ask de Dust (Pregúntale al Polvo, en versió espanyola).
Aquest estil de Bukowski se sustenta en la cruesa dels seus relats, molt sovint basats en experiències personals (que l’autor no es preocupa de dissimular en cap moment). Per a aquestes aparicions autobiogràfiques, Bukowski fa servir el seu alter ego Henry Hank Chinaski.
La poesia de Bukowski és barroera, sòrdida, visceral... fins i tot quan parla d’amor. Hi és present sempre un sentit de l’humor inherent en l’autor, àcid i que denota un cert menfotisme. Bukowski dóna a entendre sovint que escriure no és res més que una via d’escapament per a ell; que a ell el que li agrada realment és ser a l’hipòdrom apostant pel seu cavall preferit, o emborratxant-se al bar més fosc que trobi.
És aquí doncs, on apareix una de les característiques diferencials de Bukowski: si bé quasi tots els escriptors parlen de treball, esforç o tenacitat a l’hora de referir-se a la seva feina; Bukowski deixa que el seu geni creatiu faci la feina.
És considerat una figura preponderant del “realisme brut” nord-americà, ja que el seu món literari reflexa de manera fidedigna la decadència del que Bukowski veia al seu país i a la seva ciutat.
L’alcohol és sempre present i molt sovint protagonista en els seus relats, Bukowski no es penedia de beure, ni tenia intenció de deixar de fer-ho.
La prostitució, els rodamóns, la poesia o les dones de la seva vida són altres temes que Bukowski va explotar amb assiduïtat.
Des d’un punt de vista personal, el que més admiro de Charles Bukowski és la conseqüència que va tenir en vida: allunyat d’ambients literaris que devia considerar excessivament pedants i auto-complaents, va dedicar-se a escriure (i a beure); i gràcies a això disposem avui dia d’una literatura provocativa, rica i plena de matisos.
Us en deixo un poema de mostra:
A la puta que se llevó mis poemas
Autor de més de cinquanta llibres, Bukowski té un estil completament personal; tot i que innegablement influït per la literatura de John Fante, a qui escriuria el pròleg de Ask de Dust (Pregúntale al Polvo, en versió espanyola).
Aquest estil de Bukowski se sustenta en la cruesa dels seus relats, molt sovint basats en experiències personals (que l’autor no es preocupa de dissimular en cap moment). Per a aquestes aparicions autobiogràfiques, Bukowski fa servir el seu alter ego Henry Hank Chinaski.
La poesia de Bukowski és barroera, sòrdida, visceral... fins i tot quan parla d’amor. Hi és present sempre un sentit de l’humor inherent en l’autor, àcid i que denota un cert menfotisme. Bukowski dóna a entendre sovint que escriure no és res més que una via d’escapament per a ell; que a ell el que li agrada realment és ser a l’hipòdrom apostant pel seu cavall preferit, o emborratxant-se al bar més fosc que trobi.
És aquí doncs, on apareix una de les característiques diferencials de Bukowski: si bé quasi tots els escriptors parlen de treball, esforç o tenacitat a l’hora de referir-se a la seva feina; Bukowski deixa que el seu geni creatiu faci la feina.
És considerat una figura preponderant del “realisme brut” nord-americà, ja que el seu món literari reflexa de manera fidedigna la decadència del que Bukowski veia al seu país i a la seva ciutat.
L’alcohol és sempre present i molt sovint protagonista en els seus relats, Bukowski no es penedia de beure, ni tenia intenció de deixar de fer-ho.
La prostitució, els rodamóns, la poesia o les dones de la seva vida són altres temes que Bukowski va explotar amb assiduïtat.
Des d’un punt de vista personal, el que més admiro de Charles Bukowski és la conseqüència que va tenir en vida: allunyat d’ambients literaris que devia considerar excessivament pedants i auto-complaents, va dedicar-se a escriure (i a beure); i gràcies a això disposem avui dia d’una literatura provocativa, rica i plena de matisos.
Us en deixo un poema de mostra:
A la puta que se llevó mis poemas
Algunos dicen que debemos eliminar del poema
los remordimientos personales,
permanecer abstractos, hay cierta razón en esto, pero
¡POR DIOS!
¡Doce poemas perdidos y no tengo copias!
¡Y también te llevaste mis cuadros, los mejores!
¡Es intolerable!
¿Tratas de joderme como a los demás?
¿Por qué no te llevaste mejor mi dinero?
Usualmente lo sacan de los dormitorios y de los pantalones borrachos y
enfermos en el rincón.
La próxima vez llévate mi brazo izquierdo o un billete de 50,
pero no mis poemas.
No soy Shakespeare
pero puede ser que algún día ya no escriba más,
abstractos o de los otros.
Siempre habrá dinero y putas y borrachos
hasta que caiga la última bomba,
pero como dijo Dios,
cruzándose de piernas:
veo que he creado muchos poetas pero no mucha poesía.
C. Bukowski
C. Bukowski
PD: a l'article de la Farga vaig posar de títol "A la que se llevó mis poemas" per evitar angines de pit.
PD2: demà més i millor.
Te felicito por el texto , el párrafo de la poesía que dice : veo que he creado muchos poetas pero no mucha poesía , lo encuentro genial,se puede aplicar en muchos conceptos de la vida.
ResponderEliminarSaludos