martes, 9 de marzo de 2010

Mentides i mitges veritats

Bé, fa una mica més d'un mes que no escric res aquí. Demano disculpes a tots els seguidors d'aquest bloc (els meus familiars i tots aquells milions de freaks que busquen "la teoria de la relativitat" d'Einstein al google i es llegeixen tots els resultats).
Però no us penseu que he abandonat el magnànim projecte que és aquest bloc. Simplement he estat ocupat, i ara us detallaré exactament quines han estat les meves ocupacions en aquest temps:

- He estat ajudant a senyores majors de 80 anys a creuar els passos de peatons. Els portava les bosses de la compra fins a l'altre cantó de vorera. Resultat: 2 Euros amb 16 cèntims; 9.367 pessetes de les d'abans i incontables "ai que maco" referits a la meva persona.

- He vist totes les pel·lícules de Matt Damon. Conclusió: he perdut el temps.

- He viscut més o menys en primera persona la problemàtica que hi ha hagut a Salt tots aquests dies. Conclusió: crec que s'hauria d'inventar una paraula que anés més enllà (molt més enllà) de demagògia. Tota aquesta gent d'Antena3, Telecinco, El Pais... que es fan dir periodistes, haurien d'ésser destarrats a escriure horòscops per l'Heraldo de Aragón.

- He estat projectant arreu del món la meva nova pel·lícula, que marcarà un abans i un després en la història del cinema, amb la introducció de noves tecnologies que fan referència al 3D i que permeten al públic una experiència visual extraordinària. Resultat: he guanyat tres Oscars de merda.

- He intentat escriure alguna cosa mig potable. Resultat: això que acabeu de llegir.

lunes, 8 de febrero de 2010

Les enquestes d'El Punt

El Punt és un diari Independent, Català, Comarcal i Democràtic. No m'ho invento, ho posa a la seva portada.
D'El Punt me n'agraden algunes coses: les ofertes pels subscriptors, per exemple; i me'n desagraden algunes altres: alguns tics de premsa groga amb notícies del tipus "La regidora de Medi Ambient de Vilafant va tres cops a la setmana a la perruqueria".

Però n'hi ha una que em desagrada especialment: les enquesta que fa un temps publiquen i que es poden respondre a www.elpunt.cat.
El format més clàssic en les enquestes és:

Pregunta (Què t'agrada més, el mar o la muntanya)

Resposta A: El mar.

Resposta B: La muntanya

Resposta C (opcional): El mar i la muntanya.

Però a El Punt, no sé per quin motiu, tenen una visió diferent de les enquestes. Els agrada innovar. No em queixo de les preguntes, que deuen escollir basant-se en algun criteri que se m'escapa. El que em sorprèn són les respostes que donen a escollir. Frases llargues, opcions completament parcials, fent dir a la gent el que volen que digui.

Si es vol fer una enquesta més o menys creïble, les respostes han de ser concises. La gent es posiciona, però no pas de manera tan concreta. I si es vol que la gent s'expliqui de manera àmplia, el millor és deixar la pregunta oberta, en forma de fòrum. Llavors es poden seleccionar les millors respostes i publicar-les al diari.

Aquí deixo alguns exemples de les enquestes que ha fet El Punt, amb preguntes i respostes originals. A sota, el que jo crec que és una enquesta imparcial.

Enquesta original:

Què us sembla que Ferran Adrià tanqui El Bulli dos anys?
M'és igual. No m'agrada aquesta mena de restaurants.
75.8%
Bé, perquè segur que encara el farà millor.
18.9%
Malament. Un establiment així es deu als seus clients.
5.3%

Enquesta La Relativitat de la Teoria:

Què us sembla que Ferran Adrià tanqui El Bulli dos anys?

0%
Malament
0%
M'és igual
0%

Enquesta original:

Què us sembla la divisió territorial per vegueries que proposa el Govern?
Malament. Més administració, més càrrecs polítics.
37.6%
Ja era hora de tenir una organització pròpia.
32.2%
És inoportuna, poc realista i poc consensuada.
24.9%
No en sé res.
5.3%

Enquesta LRDT:

Què us sembla la divisió territorial per vegueries que proposa el Govern?
Bé.
0%
Malament.
0%
M'és igual.
0%

Enquesta original:

Fa bé CiU d'oferir suport polític al PSOE per sortir de la crisi?
No. El PSOE no mereix que cap català l'ajudi.
39%
Sí. Per responsabilitat, ara cal unir esforços.
23.7%
No. Només busquen un ministeri.
22%
Sí. És una aposta política estratègica.
15.3%

Enquesta LRDT:

Fa bé CiU d'oferir suport polític al PSOE per sortir de la crisi?
Sí.
0%
No.
0%
M'és igual.
0%

Enquesta original:

Com veieu que la jubilació s'endarrereixi als 67 anys?
Malament. És un pas enrere en els drets socials.
45%
Malament. Si no hi ha feina per a tothom quin sentit té?
40.3%
Bé. Ara la gent viu més anys i pot treballar més temps.
11.1%
Bé. El fons de pensions s'ha forçat massa.
3.6%

Enquesta LRDT:
Com veieu que la jubilació s'endarrereixi als 67 anys?
Una putada.
100%.

jueves, 4 de febrero de 2010

Llegir i cagar

Abans, per saber quins eren els gustos literaris d'una persona, es preguntava: "Quins llibres t'emportaries a una illa deserta?". En trec dues conclusions. La primera és que és una pregunta imbècil. La segona és que ha passat a millor vida. Per saber què llegeix algú, s'ha de preguntar: "Quins llibres t'emportes al lavabo?".

És un fet: la gent llegeix quan va al bany. Ho fan el 80% dels homes i el 70% de les dones. És una enquesta que porto fent ja fa temps al meu entorn. O potser me l'acabo d'inventar, ara no sabria dir-ho segur.

Hi ha diversos ítems que s'han de tenir en compte en aquesta bonica pràctica del llegir evacuant. El primer és que bona part dels casos de morenes i d'altres afeccions a l'anus provenen d'aquí.
El segon és que no tot es pot llegir mentre defeques. S'han donat casos de gent que, desesperats al no tenir res per llegir, s'han après de memòria els reversos dels pots de xampú. És una mesura d'urgència, i demostra com d'arrelat està el llegir anant de ventre.
Però no em referia a això, sinó a escriptors i llibres en concret. Llegir Tolstoy, Cortázar o Verne al lavabo és un error.
S'ha de buscar quelcom amb ritme, que faci el moment més agradable sense eternitzar-lo.

Cadascú té la seva pròpia llista d'autors de lavabo. Jo llegeixo coses a l'excusat que no llegiria mai fora. Quim Monzó, Salvador Espriu, Truman Capote o "El gran cambiazo" de Roald Dahl pel que fa a la prosa; i Enric Casasses i Pablo Neruda en poesia.
També hi té lloc, és evident, la premsa escrita; però degut al volum dels diaris, la tasca es fa més dificultosa.
Les noves tecnologies afavoreixen un fet novedós: que, mitjançant els portàtils o els mòbils, es pugui llegir aquest bloc des del vàter. Meravelles de la ciència.

No s'ha de comfondre, tanmateix, llegir quan cagues amb llegir merda. Tot i que poden coincidir ambdós actes si algú s'emporta el diari La Razón al bany.

jueves, 28 de enero de 2010

Reflexiones inútiles (II)

Mi amigo el Corto es un gran defensor de las comparaciones. Siempre está pensado una nueva metáfora con la que sorprenderme.
Me dijo ayer:
¿Sabes cuando estás jugando al Tetris, y tienes toda la pantalla ocupada, menos uno de los lados? Es una estrategia muy utilizada en el Tetris. Creo que es la única estrategia que contempla jugar al Tetris: has dejado el espacio justo para la pieza larga y recta (todos sabemos cuál es esa pieza).
Es esta jugada:

Entonces esperas a que te salga la pieza larga y recta. Es perfecta para completar tu jugada, vas a hacer muchos puntos. La pieza larga y recta tarda en llegar. Pero no es problema: vas haciendo más grande el montón, y así, solo necesitas más piezas largas y rectas.
Finalmente, llega la pieza esperada. Pero sucede algo: te equivocas, y no la colocas verticalmente, sino horizontal. Has tapado el pequeño hueco que tenías, la has jodido bien jodida. Tienes que volver a empezar.


Yo no sabía dónde quería ir a parar mi amigo el Corto, hasta que me dijo:

Pues a esta jugada del tetris, yo la llamo Fenómeno Bojan Krkic. Se le estaba esperando des de hacía tiempo. Tenía que solucionar problemas, nos iba a dar puntos. Pero al final, no hace más que estorbar y ponerse en medio.

Actituds odioses: El Pessimisme.



Puntualitzem: distingeixo més d'un tipus de pessimisme. De fet, m'he permès la llicència d'inventar-me una petita llista amb les classes de pessimismes que conec més o menys d'aprop. Això és el meu bloc i puc inventar-me coses. Concretament són aquests:

El pessimisme còmode: aquell s'utilitza sota el pretext de: "si t'esperes el pitjor, tot el que vingui et serà positiu". És una manera covarda d'actuar, i no estic segur que funcioni. Però no m'afecta directament, en principi.

El pessimisme il·lustrat. Umberto Eco se'n declara simpatitzant:

Soy un pesimista ilustrado. Soy, por así decirlo, un ilustrado que ha aprendido la lección de Hobbes, de De Maistre, de Maquiavelo y de Marx. Me parece, además, que la postura pesimista se adecua más al hombre ilustrado que la postura optimista. El optimista siempre implica ciertas dosis de entusiasmo, y el hombre ilustrado no debería ser entusiasta. Y son también los optimistas los que creen que la historia es efectivamente un drama, pero un drama con final feliz. Sólo sé que la historia es una drama, pero no sé, porque no puedo saberlo, que es un drama con final feliz.
(...)
No digo que los optimistas sean siempre fatuos, pero los fatuos son siempre optimistas. No logro separar en mi mente la ciega confianza en la providencia histórica o teológica de la vanidad de quien cree que es el centro del mundo y que todo sucederá por indicación suya. Respeto y aprecio, en cambio, al que actúa bien sin pedir garantías de que el mundo mejore y sin esperar, no digo premios ni siquiera confirmaciones. Sólo el buen pesimista está en condiciones de actuar con la mente despejada, con la voluntad decidida, con sentimiento de humildad y plena entrega a su deber.


Eco el defineix com un acto de sana austeridad tras tantas orgías de optimismo, un prudente rechazo a participar en el banquete de los retóricos siempre festivos.

A paso de Cangrejo, U. Eco 2007.

És fàcil trobar un referent espanyol del pessimisme il·lustrat: Joaquín Sabina. Aquest home és pessimisme en estat pur, tot ell traspua desengany. Les seves lletres parlen d'amors infeliços, de relacions trencades, de vides perdudes... fins i tot en el seu nou disc canta una cançó dedicada a Praga, la ciutat més bella i alhora trista que conec; i per rematar-ho, és seguidor de l'Atlètic de Madrid (l'equip amb més mala sort de la història, comprovat científicament). Crec que plouen tempestes allà on va Joaquín Sabina, i de tans refredats se li ha quedat aquesta veu.

No tinc res contra aquest pessimisme (què cony li haig d'explicar jo, a Umberto Eco?).

El pessimisme de militància. A aquesta actitut es refereix el títol.
Efectivament, els seus practicants en són, a més, militants. Es tracta de tota aquesta gent que es queixa com a modus vivendi. Ho heu sentit molts cops: "vinc del súper i les llimones s'han apujat 3 cèntims"; "m'han fet esperar tres quarts d'hora a la consulta del dentista"; "el paviment cada dia està pitjor, una mica més i caic"... I tot amanit amb expressions apocalíptiques, de l'estil: "No sé on anirem a parar".
No se'ls pot animar, no es creuen mai que tot surtirà bé. Viuen de la queixa, 24 hores al dia.

martes, 26 de enero de 2010

Una mica de política (barata).

En la meva curta vida, sempre havia considerat l'independentisme català com un moviment que procedia de les classes mitjanes i baixes. O si més no, que no procedia quasi mai de la burgesia catalana (aquells que s'aixequen a les 12 del matí i miren al diari com està la borsa), a qui més o menys entendre's amb Espanya no li semblava malament.
L'independentisme quedava relegat a joves revolucionaris, amb ideals més aviat marxistes o anarquistes, o a nostàlgics republicans.
Era un moviment amb una certa força, amb una certa presència en els mitjans i en el dia a dia; i també tenia una representació parlamentària. Però semblava encallat en una conversa tipus:

Jove amb barretina: "Si Catalunya fos independent no pagaríem peatges i els nostres diners serien per invertir aquí".

Senyor sense barretina: "I el Barça a quina lliga jugaria?"

I així durant anys. O jo ho tenia entès així, vaja.

Últimament sembla que aquesta ideologia ha derivat cap a cantons ben diferents.
Els referents de l'independentisme actual no provenen de les classes baixes, ni les volen representar. Joan Laporta, Salvador Sostres i sobretot, Xavier Sala-Martín, tenen pensaments liberals, políticament i econòmicament parlant. He sentit dir a Sala-Martín que la dreta li toca la bragueta (restriccions en el sexe) i que l'esquerra li toca la butxaca (restriccions en l'economia).
Són idees clarament influïdes pel model nord-americà, res a veure amb el tantes vegades repetit "Independència i Socialisme". S'ha acabat el bròquil: "Independència i Capitalisme (salvatge)".
Aquest nou perfil independentista té una doble lectura:
Per una banda, es perd definitivament el romanticisme del catalanisme progressista. Laporta i companyia deuen pensar que això només ens ha servit perquè a la resta del món ens vegin com uns catalanets sense empenta, com un país petit que no creixerà mai.
Per altra banda, mal que pesi a molts, l'independentisme sembla que ha passat a estar en mans d'aquells que tenen el capital, d'aquells que tenen les influències, dels peixos grossos en definitiva. I només quan les idees cauen en mans d'aquests, poden realment convertir-se en realitat.

PD: només és una opinió, a mi tot el que sigui fora de Salt m'importa menys que les nòvies d'en Paquirrín.

martes, 19 de enero de 2010

Lapsus Linguae.

Els lapsus linguae són un fenomen que em diverteix i m'inquieta a parts iguals des de fa temps.



Em diverteixen sobretot les reaccions d'aquells interlocutors que els cometen. Quan a algú se li escapa un lapsus linguae poden passar dues coses: que ni se n'adoni i continuï parlant; o que pari sobtadament de parlar i tiri mentalment enrere, com preguntant-se: "què cony he dit jo ara?".

Alguns dels lapsus linguaes més cèlebres que he sentit són aquests:

Espágarros per Espárragos.
Sor Pusuesto per Por Supuesto.
Hasta Güelo per Hasta Luego.
Andreu Fuenabuente per Andreu Buenafuente.
Un Faix a la Roca per un Roc a la Faixa.
Passa'm la Xumilla per Passa'm la Motxilla.
Filofosia per Filosofia.

I el meu preferit, per redundant:
Salpus Linguae per Lapsus Linguae.

Freud relacionava els lapsus linguae (juntament amb els lapsus calami, errors a l'escriure; i els lapsus memoriae, errors al recordar) amb l'aflorament de la repressió. La repressió neix a partir de l'estrés, l'ansietat o la falta d'atenció.



I tot això està lligat sens dubte amb el món de l'inconscient. El sexe (o la falta de sexe) és un recurs que utilitza Freud; i és força adequat amb lapsus com el de Zapatero (va dir "follar" en un discurs sense que vingués a compte).

Ah, els lapsus linguae, formeu part dels petits detalls que m'ajuden a aixecar-me cada matí i pensar que la vida té sentit...