Actituds odioses: El Pessimisme.

Puntualitzem: distingeixo més d'un tipus de pessimisme. De fet, m'he permès la llicència d'inventar-me una petita llista amb les classes de pessimismes que conec més o menys d'aprop. Això és el meu bloc i puc inventar-me coses. Concretament són aquests:

El pessimisme còmode: aquell s'utilitza sota el pretext de: "si t'esperes el pitjor, tot el que vingui et serà positiu". És una manera covarda d'actuar, i no estic segur que funcioni. Però no m'afecta directament, en principi.

El pessimisme il·lustrat. Umberto Eco se'n declara simpatitzant:

Soy un pesimista ilustrado. Soy, por así decirlo, un ilustrado que ha aprendido la lección de Hobbes, de De Maistre, de Maquiavelo y de Marx. Me parece, además, que la postura pesimista se adecua más al hombre ilustrado que la postura optimista. El optimista siempre implica ciertas dosis de entusiasmo, y el hombre ilustrado no debería ser entusiasta. Y son también los optimistas los que creen que la historia es efectivamente un drama, pero un drama con final feliz. Sólo sé que la historia es una drama, pero no sé, porque no puedo saberlo, que es un drama con final feliz.
(...)
No digo que los optimistas sean siempre fatuos, pero los fatuos son siempre optimistas. No logro separar en mi mente la ciega confianza en la providencia histórica o teológica de la vanidad de quien cree que es el centro del mundo y que todo sucederá por indicación suya. Respeto y aprecio, en cambio, al que actúa bien sin pedir garantías de que el mundo mejore y sin esperar, no digo premios ni siquiera confirmaciones. Sólo el buen pesimista está en condiciones de actuar con la mente despejada, con la voluntad decidida, con sentimiento de humildad y plena entrega a su deber.

Eco el defineix com un acto de sana austeridad tras tantas orgías de optimismo, un prudente rechazo a participar en el banquete de los retóricos siempre festivos.

A paso de Cangrejo, U. Eco 2007.

És fàcil trobar un referent espanyol del pessimisme il·lustrat: Joaquín Sabina. Aquest home és pessimisme en estat pur, tot ell traspua desengany. Les seves lletres parlen d'amors infeliços, de relacions trencades, de vides perdudes... fins i tot en el seu nou disc canta una cançó dedicada a Praga, la ciutat més bella i alhora trista que conec; i per rematar-ho, és seguidor de l'Atlètic de Madrid (l'equip amb més mala sort de la història, comprovat científicament). Crec que plouen tempestes allà on va Joaquín Sabina, i de tans refredats se li ha quedat aquesta veu.

No tinc res contra aquest pessimisme (què cony li haig d'explicar jo, a Umberto Eco?).

El pessimisme de militància. A aquesta actitut es refereix el títol.
Efectivament, els seus practicants en són, a més, militants. Es tracta de tota aquesta gent que es queixa com a modus vivendi. Ho heu sentit molts cops: "vinc del súper i les llimones s'han apujat 3 cèntims"; "m'han fet esperar tres quarts d'hora a la consulta del dentista"; "el paviment cada dia està pitjor, una mica més i caic"... I tot amanit amb expressions apocalíptiques, de l'estil: "No sé on anirem a parar".
No se'ls pot animar, no es creuen mai que tot surtirà bé. Viuen de la queixa, 24 hores al dia.