Una mica de política (barata).

En la meva curta vida, sempre havia considerat l'independentisme català com un moviment que procedia de les classes mitjanes i baixes. O si més no, que no procedia quasi mai de la burgesia catalana (aquells que s'aixequen a les 12 del matí i miren al diari com està la borsa), a qui més o menys entendre's amb Espanya no li semblava malament.
L'independentisme quedava relegat a joves revolucionaris, amb ideals més aviat marxistes o anarquistes, o a nostàlgics republicans.
Era un moviment amb una certa força, amb una certa presència en els mitjans i en el dia a dia; i també tenia una representació parlamentària. Però semblava encallat en una conversa tipus:

Jove amb barretina: "Si Catalunya fos independent no pagaríem peatges i els nostres diners serien per invertir aquí".

Senyor sense barretina: "I el Barça a quina lliga jugaria?"

I així durant anys. O jo ho tenia entès així, vaja.

Últimament sembla que aquesta ideologia ha derivat cap a cantons ben diferents.
Els referents de l'independentisme actual no provenen de les classes baixes, ni les volen representar. Joan Laporta, Salvador Sostres i sobretot, Xavier Sala-Martín, tenen pensaments liberals, políticament i econòmicament parlant. He sentit dir a Sala-Martín que la dreta li toca la bragueta (restriccions en el sexe) i que l'esquerra li toca la butxaca (restriccions en l'economia).
Són idees clarament influïdes pel model nord-americà, res a veure amb el tantes vegades repetit "Independència i Socialisme". S'ha acabat el bròquil: "Independència i Capitalisme (salvatge)".
Aquest nou perfil independentista té una doble lectura:
Per una banda, es perd definitivament el romanticisme del catalanisme progressista. Laporta i companyia deuen pensar que això només ens ha servit perquè a la resta del món ens vegin com uns catalanets sense empenta, com un país petit que no creixerà mai.
Per altra banda, mal que pesi a molts, l'independentisme sembla que ha passat a estar en mans d'aquells que tenen el capital, d'aquells que tenen les influències, dels peixos grossos en definitiva. I només quan les idees cauen en mans d'aquests, poden realment convertir-se en realitat.

PD: només és una opinió, a mi tot el que sigui fora de Salt m'importa menys que les nòvies d'en Paquirrín.