Els dos més grans filòsofs del segle XVII només van coincidir una vegada. Va ser al convent dels Mínims, a París, el 1647. Van parlar durant hores, però cap dels dos va deixar res escrit d'aquell diàleg.
Això permet a l'autor del text, Jean-Claude Brisville, imaginar com va ser aquella conversa, i desenvolupar a partir d'aquí un diàleg viu, amb pujades i baixades de to, entre dos personatges completament diferents.
Descartes tenia llavors 51 anys, havia escrit ja tot el gruix de la seva obra; i es disposava a marxar cap a Suècia, on l'esperava la reina Cristina, que l'havia contractat perquè li fes classes personalment.
Pascal (interpretat per Albert Triola), en canvi, tenia 24 anys i ja era considerat una figura preponderant dins la ciència i el pensament de l'època. Havia creat una màquina aritmètica sense precedents. No obstant, estava passant per una profunda crisi de valors: es creu que tenia aparicions divines i havia decidit deixar la ciència i la investigació per apropar-se a Déu i salvar la seva ànima.
L'obra recrea fidelment aquests dos estats emocionals oposats, i confronta també els diferents punts de vista que tenien Descartes i Pascal, que no coincidien en gaires temes.
Per trobar-hi algun aspecte negatiu, hi vaig trobar a faltar una mica més de discussió en la teoria del Buit. Tenia entès que Pascal havia formulat una teoria sobre el Buit molt innovadora, i que Descarte l'havia arribat a valorar així: "Pascal té molts buits al cervell". El tema es tracta de passada i sense aprofundir.
A més, en l'obra es fan servir alguns clixés i tòpics de l'obra de Descartes una mica massa alegrement; i crec que s'exagera en la personalitat depressiva de Pascal.
Tot i això, és força recomenable i no es fa gens pesada.
Vaig veure el cartell de l'obra fa un parell de dies; ja l'aniré a veure doncs, i et diré què tal m'ha assemblat.
ResponderEliminar