La (in)coherència del poder

Els personatges públics, aquells que estan exposats als focus mediàtics, han de fer front a uns quants factors externs que els anònims no tenim en compte en el nostre dia a dia. Em refereixo a personatges públics més o menys “seriosos”: polítics, periodistes, grans empresaris o gent vinculada a l’esport.

Aquestes persones tenen l’obligació de ser (o semblar) coherents, de mesurar les seves paraules i han de fer front al pas del temps amb la major dignitat que siguin capaços. Aquest últim factor és només aplicable a aquells que pretenguin tenir una carrera pública de llarg recorregut, i va molt lligat amb el primer ítem al que m’he referit: la coherència.

Tots sabem que Josep Piqué primer era comunista i va acabar al PP, que Jiménez Losantos, tres quarts del mateix, i que Figo jugava amb el Barça i se’n va anar al Madrid. Els principis són quelcom molt relatiu, i de fet ningú obliga a ningú a tenir-ne uns d’estipulats. Però és una qualitat, la de tenir principis (siguin quins siguin) que valoro especialment.

Pel que fa al desgast que provoca el pas del temps (sobretot quan ets en el punt de mira dels mitjans), hi ha dues maneres d’actuar. La primera, i més freqüent, és agafar-se tan fort com sigui possible al càrrec, forçar la continuïtat. La política és plena d’exemples de personatges que han allargat la seva estada al poder fins a límits surrealistes. La segona, i molt més meritòria, és tenir clar que, quan s’ha desenvolupat una tasca amb èxit i es considera que s’ha acabat el teu torn, el millor és plegar. No per cansament, sinó per principis.

En aquest sentit, destaca per sobre les altres la figura de Pep Guardiola. L’entrenador del Barça s’ha convertit en un tema recurrent per la premsa: cada dia apareixen articles en els diaris catalans analitzant perquè ha dit A i perquè no ha dit B. Se li valora la capacitat de treball, el sentit del col•lectiu, la intel•ligència tàctica, la humilitat obsessiva que demostra... Però m’agradaria destacar també una qualitat que potser queda enterrada per totes aquestes altres: la conseqüència, el fet d’afrontar el pas del temps amb la màxima coherència i sentit comú.

Estar en la primera línia de foc, on Guardiola es troba des de fa un any i mig, desgasta a tothom. Perds hores, amics i cabells.

És per això que cada cop tinc més clar que arribarà un moment en què Pep Guardiola anunciarà que deixa l’elit, que se’n va a entrenar alevins. Perquè és conseqüent, perquè té les regnes de la seva carrera i la paella pel mànec.

I tan de bo m’equivoqui.