Gent que ja cansa.

El món (mediàtic) és ple de persones que només de veure-les, em provoquen fatiga. No és odi, ni sóc esquizofrènic, només estic cansat de sentir les mateixes persones dient coses semblants durant anys.
No em refereixo a Belén Esteban o a Matías Prats, sinó a personatges públics que s’han guanyat un reconeixement, una fama (i un sou) a còpia d’alliçonar-nos.
Gurús de pacotilla, falsos moralitzadors, gent que ja cansa.

En faré una petita llista, que podeu completar al vostre gust.

Gerard Quintana. Les seves cançons són plenes de psicologia barata, de consells de parvulari. “Descobreix-te”, “pren el camí”, “escolta-ho al vent”, “obre els ulls al món”... Gerard, ets la persona ideal per presentar un Tarot a TV Girona a les quatre de la matinada.

Espertac Peran. Un cas una mica especial, cal parlar-ne en profunditat. No és que doni consells constantment, sinó que té una actitud de “mira que sóc collonut”. A més, va d’abanderat del català correcte. Per exemple, connecten amb ell, que és a qualsevol ciutat catalana (no sé què hi fa exactament), i comença la connexió amb un: “Ei, Xavi, què hem de fer?”. Que vols dir, què hem de fer? Presentar el trànsit és el que has de fer. No és tan difícil dir “hola, som a Igualada amb en Jaume, que fa trenta anys que treballa de pagès i a estones lliures fa figuretes amb plastilina”.

Michael Moore. Un documental de denúncia per cada tema candent de la societat. No sóc expert en cinema (ni en gaire res), però em refereixo a la temàtica dels seus films. No cal que ens guiï, que ens digui el que està bé i el que no.

Salvador Sostres. Aquest crec que no hi és tot. Té un bloc, si algun cop voleu llegir exabruptes separats per punts i comes, podeu visitar-lo.